MARATO DE BARCELONA 2010 !!!

Fa aproximadamnet 8 mesos que em vaig proposar fer una marató. Era tot un repte per a mi, com ho és per a tothom que es proposa fer una cursa d'aquestes característiques. Les coses van començar bé, però amb el pas dels mesos vaig encarrilar una sèrie de contratemps que una mica més acaben amb l'intent. Una sèrie de lesions em van apartar de fer la marató nocturna de Bilbao, i pel mateix motiu vaig estar a punt de no participar a la marató de Barcelona. Però amb molta voluntat i amb l'ajut dels meus amics vaig tirar endavant.
El dia 7 de Març de 2010 serà una data a recordar cada any, com si d'un aniverasri es tractés.
Aquest dia es va cumplir el meu somni. Vaig fer la Marató de Barcelona en un temps de3h 59'04". El meu primer repte era acabar-la, ho tenia clar, pero tenia un segon repte: fer-la en menys de 4 hores... i justet que va anar !!
Els dies previs a la cursa van ser durs, molt durs, molts de nervis....i qui em coneix sap que controlo molt les emocions, però...... Les meves cames notaven l'estrés que soposava aqueta fita, .....tot i que diumenge va començar a canviar tot.
Després de dormir 7 hores em vaig posar el mono de treball, vull dir el xandall i la motxilla, i vaig enfilar-me cap a Montjuic. Previament vaig recollir en Lluis Rigau i a en Gerard.
Tot sigui dit, però en Lluis Rigau ha estat la peça clau en aquest meu èxit, un èxit que vull compartir amb ell. Sense ell i els seus consells no hauria pas assolit aquesta fita tant important a la meva vida.
Com anava dient ens vam dirigir fins al peu de la muntanya de Montjuic. Amb el temps just per escalfar ens vam situar a la linia de sortida, cada un al seu calaix segons el temps que va acreditar. La temperatura exterior era de 6-7 graus, però ...el meu cos feia "xup xup". La fred que feia no la sentia per en lloc. L'emoció en va invair quan van donar el tret de sortida. Les sensacions eren indescriptibles. El meu somni començava a rodar després de 3 minuts, moment en el qual passava per sota la pancarta de sortida. Les idees les tenia molt clares, havia d'anar al meu ritme, m'esperaven 42km 195m.

Només sortir em vaig adonar que seria un dia especial. A la sortida hi havia molta gent, i eren les 08.30 hores d'un diumenge qualsevol. Banderes de diferents païssos invaien els primers metres, guiris per tot arreu, i crits de "came on, came on", "vinga, vinga", "vamos campeones" es deixaven sentir a mida que començava la cursa. Tot just portavem 2 km. i ja es veia una llarga serp multicolor que s'arrosegava pel carrer de Sants de Barcelona. Els primers quilòmetres havíen de servir per escalfar el cos, i les forces s'havíen de repartir al llarg de tota la cursa.
Com aquell que no vol la cosa ens vam plantar al km.5, tot just després d'haver deixat el camp del Barça. Era el primer avituallament. Una mica d'aigua, una mica de Gatorade i seguim !! Jo seguia concentrat, la gent no parava de xarrar, però jo no podia perdre la concentració.
Si m'arrepenteixo d'alguna cosa es de no haber disfrutat dels llocs emblemàtics per on pasava la marató. Però jo venia a còrrer. Barcelona era la ciutat que m'havia vist neixer, i ja la coneixia. Aquest factor va ser molt important al llarg de tota la cursa. El recorregut el tenia memoritzat i savia el lloc exacte on vindrien les patacades.
Passet a passet tornavem a estar a la Plaça Espanya per enfilar la Gran Via en direcció al Passeig de Gracia. Si alguna cosa em preocupava era el fet de escalfar bé les cames. Una lesió inoportuna m'hauria tocat molt !!. No estava preparat per abandonar.
Poc a poc em vaig adonar que les cames responien bé. Entre avituallaments i esponges arrivabem a la Pedrera després de fer 15 km. El dia havia començat fred i semblava que no s'escalfaria més. Els núbols començaven a a aparèixer i el sol ens abandonava definitivament.
Km17, La Sagrada Familia ens brindava una baixada de 500 metres que a la vegada ens feia relaxar les cames. Tot anava sobre rodes, bueno , és una forma de parlar. Amb rodes als peus hauria agafat al keniates que anaven al capdavant de la cursa.
I al km 19 estava la meva mare, i va ser casualitat veure-la perque l'esperava a la Pedrera. Incansable i meritòria la cursa que va fer per veurem. M'havia vist a la Pedrera i després de 4 km en tornava a veure a la Meridiana. El metro fa miracles !!I com deia ja estavem a la Meridiana. Tot i la gent que hi havia i el suport incondicional de la meva mare, l'aire fred es va apoderar de mi durant 3-4 km.
Uns metres més endavant vaig tenir la sort de veure en Ferran (mosso i amic condemnat pel cas Lucian), va per tú Ferran, .......i vaig arribar a la mitat de la cursa.
21 kilòmetres en 1h 54' 57". Tot anava rodat, de moment, però no em podia refiar, quedaven 21 km. més.......
Aquesta segona part començava bé. A l'alçada del Pont de Calatrava es trobava la Maribel, la Natalia i la Laia..... La veritat és que totes elles han estat les meves víctimes durant aquest 10 mesos. Han hagut de suportar hores i hores d'entrenament i de distanciament. Han estat víctimes colaterals. A elles també els hi dedico el meu èxit !!
..I arribem al km.25. Les cames començaven a notar que alguna cosa estava passant. Però no podia defallir. L'avituallament del 25 em va animar molt. Un glop d'aigua i un altre de Gatorade i de cop i volta veig.....platans, taronges i fruits secs.....Les mans ja no sabíen a que atendre. Poc a poc vaig anar digerint tota aquesta energia extra que tant necessitaria mes endavant..... No estava entaulat, no era a un luxós restaurant, però no m'importava...amb tanta vitamina havia vist la llum. Potser em vaig entretenir un pel massa i vaig afluixar una miqueta, però el ritme havia decaigut.
Estavem ja al km 30 de la cursa i ja portava 2h 45'. La veritat es que en cap moment m'havia obsesionat amb el temps, el meu primer repte era acabar. Ja estavam a l'alçada del Forum i al passar pel costat del mar la temperatura s'havia suavitzat. Físicament estava bé, mai havia corregut més de 100 minuts seguits i en aquell moment portava 205. Inclús em vaig permetre accelerar durant una estoneta el meu ritme. Em sentia bé !!
Com es pot còrrer una marató diaria? 365 maratons en un any !!....és el que anava pensant (com el famos Stefaan Engle que el dia abans m'havia signat el dorsal ).

Però aquest petit spring em va fer tocar de peus a terra (i gairebé de cap) jajaja!! Havia estat un "espejisme".
Arribats al km 35 les forces comencaven a minbar, el meu cos començava a patir!! Pensava que un nou avituallament em donaria l'energia per tirar els 7 km. restants. Però solament ho creia, els sucs em savíen a glòria però ja començava a perdre temps, els segons se'm feien minuts....i els minuts se'm feien hores..... Va a ser a partir d'aquest kilòmetre que la cursa començava a enfilar-se. Havia conegut ......EL MUR !!
Era l'hora de passar per sota de l'Arc de Trionf. La gent animava efusivamnet la cursa i tornavem a carregar les piles.
Els kilòmetres queien poc a poc i d'aquesta manera arribavem a la Plaça Sant Jaume, carrer Princesa i giravem per les Rambles avall direcció a Còlom. Aquest moment va ser excitant!! Aquest gir a l'esquerra va ser inolvidable !! Semblava l'Alpe d'Huez !! Qui coneix aquests carrers sap que són un pel estrets. Doncs la gent que els ocupava es volcava a sobre nostre. Baixavem les Rambles en fila india a crits de ................. "vinga campions" ............... "sou uns herois"......... "vinga PEP", (tots portavem el nostre nom al dorsal). Per una estona vam passar de l'anonimat a la glòria.
La fita estava a prop......
D'aquesta forma arribavem al km 40 i a l'últim avituallament. Aquest va ser si més no el més curiós, serà difícil d'oblidar mai. Ja no tenia forces, les cames es movien per inèrcia, pot ser era l'alé del públic, no ho sé. Total, que em va semblar que la única manera de recuperar forces era tornant a menjar. Em quedaven 2km i 195 metres i em vaig fer amb tot el que vaig poder. Em va donar temps de tornar a menjar: Un plàtano , dues mitges taronges , de fruits secs ....la ma plena, aigua, gatorade........semblava que m'escapava del Mercadona, jajajajaja !!
...i arrivem al km 41 (Carrer Sepúlveda). Mai se m'havia fet tant llarg 1 km. A sobre feia una petita pujada. La mare que el va matricular!! Quan vas en cotxe sembla baixada, gegegege. Ja no podia més. Solament mirava a terra. Les meves cames semblava més aviat que anaven sobre rails. Va ser 1 km de molt patiment, la recta no s'acabava mai. Per més "inri" se'm tiraven a sobre les 4 hores de cursa.......Però un petit gir a l'esquerra ens deixava la META a 195 metres i...........................3h 59'04" .................Ho havia aconseguit !!
No era conscient del que acabava de fer, encara no ho soc avui, però savia que era IMPORTANT !!
Solament vaig tenir forces per aixecar els braços i abaixar el cap per rebre la medalla.
El meu somni s'havia fet realitat !!!!!!!!!!!!!!!!!


Un milió de gràcies a tots vosaltres pel vostre suport !! Us estimo